EMOCIONS I NERVIS ABANS LA SESSIÓ CINECLUBISTA

Es comú i habitual en els cineclubistes sentir cert formigueig en quant el moment d'inici de la sessió s'acosta. Una mena de pànic escènic ben concret pel cas cineclubista. Organitzar una sessió de cinema des de la idea “cineclub” comporta molts elements a tenir en compte que posen a prova els nervis dels més templats.

Per començar mai sabem si la programació serà de l'agrat del públic. Hem pecat de conservadors i hem programat de cara a tenir un gran nombre de públic o hem optat per la rauxa cinèfila més desbordant? Quins debats interns i fratricides en el sí del cineclub han portat aquesta o aquella pel·lícula? Un cop a la sala el dia de la pel·lícula ja poc importa. Tot plegat s'anuncia un carpe diem en el que el públic tindrà l'última paraula o l'últim aplaudiment.

Els nervis no acaven més que començar. Quin és el format de la pel·lícula que hem escollit? 35mm? DVD? Si el format és el vell cel·luloide els nervis comencen sempre per la logística de l'enviament de la còpia. Arribarà a temps des del magatzem? Ens hauran donat la còpia de Bresson o la de Dreyer si hem programat “La passió de Joana d'Arc”? “El hombre y el monstruo” o “la mujer y el monstruo”? Les bobines estaran en l'ordre correcte o veurem una nova versió alucinada del nostre film on la desconstrucció postmoderna de la narració sigui obra del repassador de la peli i no del director? A la sortida d'un passi d'un film de Bergman on les bobines havien estat muntades en l'ordre incorrecte, el públic debatia amb entusiasme per comprendre el sentit d'aquells flashbacks i flasforwards desconcertants i magistrals!. I l'estat de la còpia? El cineclubista tremola en els canvis de rotlle en quant veu les creus i els punts que anuncien el canvi de bobina i prega perque l'empalme passi sense trencament. En la meva época universitària les còpies (en essència clàssics) arrivaben ben trinxades i molt delicades. Gairebé pacients d'UVI. Recordo que una còpia de King Kong (el clàssic de Merian C. Cooper y Ernest B. Schoedsack) durava pràcticament 10 minuts menys del metratge original dels fragments que li faltaven.

I si el format és el digital pioner del DVD? Doncs a patir per pixelacions, aturades d'imatge, salts,... per no parlar dels problemes dels formats. Quina ràbia que fa quan estas veient una peli en DVD que demana un format panoràmic i l'estan passat en quadrat. O viceversa... És que ningú es dona compte? Penses.

I és que el digital ha portat el misteri de la santa reproducció. No saps perquè i amb un reproductor ho veus bé, però amb un altre no. Aquest misteri no obté resposta quan el cineclubista mira al cel encomanant-se al seu sant patró, que pels cineclubistes francesos és Jean Vigo i que pels catalans podria ser Jose maria Nunes. Però com clama la filmografia de Bergman, la resposta de Déu és el silenci.

És habitual que el cineclubista redacti un full de sala que presenti el film al seu distingit públic. Falten poques hores per la projecció
   - Però tu no havies de fer el full? 
   - Jo? Però no havíem quedat que aquesta vegada ho feies tu?

Vinga a còrrer al google a cercar informació... I tot just arriben ben calentetes les fotocòpies per ser lliurades al públic. La previssió és la clau en aquest negoci de la sessió cineclubista.

De vegades, el director presenta el seu film convidats pel cineclub. No cal dir que això multiplica els nervis per 1000. Imagines que no ve ningú el dia que tenim el director a la sala? Generalment passa el contrari i tens la sala a reventar, però el neguit no t'ho treu ningú. Els artistes, ja se sap, de vegades et fan patir per la seva puntualitat. Falten dos minuts per començar i el realitzador/a encara no ha aparegut. El truques pel mòvil i està desconnectat. La gent impacient i tu sense saber què fer. Apareix 10 segons abans de l'hora fixada. Bufff. I el debat amb el realitzador? De vegades costa més trencar el gel... S'ha de tenir a ma algunes preguntes preparades o algú del cineclub infiltrat entre el públic per entrar en matèria. En debats “calents” de vegades es pateix també pel pobre director/a. Algunes preguntes els poden posar en situacions difícils de mal sortir. En un debat sobre un documental que tractava el règim de Hugo Chavez la situació en la sala entre els pro i contra Chavez era tant tensa que no sabíem com acabaria.... Bé, vam acabar en un bar proper prenent unes birres i cantant cançons veneçolanes (els pro i els contra). Aquell dia va anar bé.

El cineclubista que organitza les sessions no està mai tranquil mentre es projecta el film, és l'estigma del cineclubista. Encara què, el plaer de veure la pantalla amb les siluetes dels caps del públic retallant el rectangle de la pantalla demoníaca no té preu. La satisfacció final és molt més potent que el síndrome del cineclubista nerviòs.

Us deixo un vídeo d'una sessió en la que vaig projectar en 16mm La Quimera del oro de Chaplin. Un plaer que ja pràcticament a Catalunya és molt difícil de veure.